Ulleres, gorro,
banyador, xancletes i tovallola. Per fi arriba el moment de la setmana en que
no penso en res.
Quan nedo no penso
en res en concret i alhora penso en tot. Però en res prou profundament per
aconseguir fixar la ment i preocupar-me.
No entro en aquesta
buidor mental de cop i volta, hi vaig entrant de mica en mica. Començo a
endinsar-m’hi només tancar la porta de casa i baixar les escales. I en començo
a sortir al tornar-me a vestir i tancar la taquilla amb clau.
Crec que per això
em va bé nedar, no tant per l’exercici físic si no per l’oportunitat de
buidar-me. De no ser ningú. Ni mare, ni esposa, ni potser dona. Evidentment de
tant en tant la consciència surt flotant a l’aigua per recordar-me alguna
rentadora per estendre, el proper biberó o aquella trucada pendent. Però no són
pensaments prou forts com per quedar-se.
“Les idees que em
venen al cap mentre corro són
com núvols al cel. Núvols de mides i formes diferents que arriben i se’n van.
El cel però és sempre el mateix. Els núvols no són més que convidats que passen
i desapareixen. I només queda el cel.”(Haruki Murakami a De què parlo quan parlo de córrer)
Tothom hauria de tenir moments on només quedés el seu cel.
Això demostra que ser mare està molt bé, però que si no tens els teus moments propis, per tu sola, acabes parant boja. Són necessaris, això segur, i és una sort que hagis trobat el teu.
ResponElimina